L'atri dels gentils

   A mi em sembla que ha estat una gran idea, més apropiada que mai, donades les particulars circumstancies que vivim al mon occidental. La idea ve  -no pot ser d’altra manera- d’un intel·lectual eminentment cristià, el Papa Benet XVI, un home que coneix perfectament el sentit de la nostra cultura occidental, absolutament cristiana, tal com deia T.S. Eliot al seu assaig Notes Towards the Definition of Culture publicat al 1948. Per ell cultura i religió son la mateixa cosa, inseparables l’una de l’altra, ja que la cultura naixé al si de la religió, quasi be els enllaça un cordó umbilical, com escriu Mario Vargas Llosa al seu darrer llibre La civilización del espectáculo.  Citant a Eliot, ell reconeix que fonamentalment a Europa és el cristianisme la cultura. “Les nostres arts és desenvoluparen dintre del cristianisme, les lleis fins fa poc temps tenien les seves arrels al cristianisme, i és contra el fons del cristianisme que va créixer el pensament europeu. Un europeu pot no creure que la fe cristiana sigui la verdadera, i, per contra, tot allò que diu, creu o fa, procedeix de la font del llegat cristià i d’ella depèn el seu sentit. Tan sols una cultura cristiana podia produir un Voltaire o un Nietzsche. Jo no crec –conclou- que la cultura d’Europa sobrevisqués a la desaparició de la fe cristiana”.

   Aquí estem. Penso que la iniciativa del Papa Ratzinger vol posar sobre la taula el debat sobre la Fe i la Raó, però dintre d’aquest concepte d’en Eliot. Creiem o no creiem, però ens expressem culturalment amb una suficiència cristiana subjacent, que impossibilitaria fins i tot la nostra comunicabilitat conceptual sense el bastiment del cristianisme. Però la qüestió de fons d’aquesta idea és aprofundir fins la essència del problema que fonamenta la nostra cultura: Deu o no Deu, Deu i agnosticisme, Deu i l’animadversió d’un pensament laïcista, agressiu vers tot allò que composa el fonament teista de la nostra civilització i allò que George Steiner defineix com “el deu mosaic”. Aquell Deu únic sobre el que s’estableixen  les categories matrius del nostre sistema existencial. Alguns creuen ja superades aquestes estructures categòriques i s’estableixen en allò que Steiner denomina kulturpessimismus o un nou realisme estoic i fatalista. És la fita que ens ha proposat aquest escepticisme postcultural, cec, materialista i tantes vegades amoral del que parteix l’actual crisi econòmica, social i institucional.

   Per aquest procediment discursiu la Raó té un altre cop que, encoratjadament, confrontar-se amb la Fe, que és font de l’Esperança i superació d’aquest embasament del actual pessimisme, que en algunes coses s’assimila molt al pessimisme entre guerres (1918-1939) que tant brillantment va descriure Stefan Zweig a les seves extraordinàries memòries, El mundo de ayer. En aquest sentit els debats que a Barcelona han estat els dies 17 i 18 de maig son un exemple de la reflexió imprescindible a la cerca de la llum, de la Fe o la seva alternativa, d’un camí per trobar la Esperança final que ens faciliti la comprensió de les realitats del mon convuls que vivim. La idea del atri dels gentils ve a ser una invocació al camí de retrobada o redescobriment d’una veritat perduda o oblidada. Aquesta és la proposta teològica a la recerca d’una reflexió que permeti identificar les bases d’una cultura nadiua, o el camí sempre identificable cap a la concòrdia amb la Fe  o la seva proximitat. En el fons els gentils avui son tots aquells que han perdut l’esme dintre del univers en el que van ser educats. Per alguns l’arqueologia cultural, per altres la temptació cap a la recerca de quelcom que fonamenta l’harmonia, en el fons la visió d’ Aristòtil a l’hora de definir la felicitat, que tots desitgem. Benet XVI afirma que al mon del pensament i la cultura hi ha persones que “haurien de poder entrar en relació amb el Deu veritable encara que fos com a desconegut”. És el inevitable diàleg que obre l’ànima del esser humà als elements espirituals que es donen al si de cadascú. Per això, aquesta proposta, eminentment intel·lectual i sensitiva, va sorgir al 2009 a l’encontre d’una dualitat que pròpiament no és: l’espiritualitat i  l’ humanisme, quelcom, per a mi, inseparable. Per tant, és la inexorabilitat de l’harmonia, sense la qual l’home és tan sols un neguit d’insatisfaccions que porten a la frustració tan usual avui en dia.

Aquesta proposta barcelonina del Cardenal Martínez Sistach, ben secundada pel Cardenal Ravasi, l’home de la cultura vaticana, ha buscat la transcendència a partir de  l’Art i la Bellesa. Tots tres elements conformaren les arquitectures en que s’han establert els nexes del debat a diversos i molt simbòlics escenaris: (1) L’Art, ànima de la cultura, camí de transcendència, que es desenvolupare al Museu Nacional d’Art de Catalunya, sota l’ombra del absis romànic  de Sant Climent i Santa Maria de Taüll; (2) Trobar la bellesa, salvar el mon, que va tenir lloc al Paranimf de la Universitat de Barcelona, amb brillants intervencions de professors acadèmics, seguint la projecció d’aquell principi esplèndid de Sant Agustí “Tan sols podem estimar les coses belles”. (3) Crear i recrear els sentits espirituals, on escriptors, artistes, compositors, etc. donaren la llur perspectiva d’aquesta dimensió espiritual de la creativitat. I per finir aquest brillant procés, (4) tot va fer eclosió a la magnificència, la bogeria estètica del temple de la Sagrada Família, on els texts bíblics, les simbologies gaudinianes i els pensaments aflorats en aquestes sessions més acadèmiques, trobaren l’explosió musical per excel·lència. Pocs llocs al mon com escenari privilegiat per les grandioses polifonies clàssiques, barroques, o la excelsa dolçor de la veu  de Montserrat Caballé. Els artistes, els músics, les corals, l’orgue finiren un exercici esplendorós que Sant Bonaventura establíe com “Itinerarium mentis in Deum”. Aquí l’esperit fet pensament i sensibilitat desbordada dibuixa un camí de reflexió i de percepció estètica vers Deu, o de l’ombra de Deu en les coses humanes, o al pensament d’aquells que no l’han trobat. Una brillant perspectiva pels homes d’avui.