Sous escandalosos i les seves conseqüències

Entre les exageracions desorbitades dels procediments revelats per la crisi hi ha els usos i costums dels banquers, entre els quals òbviament incloc els gestors de les caixes d’estalvi, ahir tan prestigioses per la seva obra social, avui tan desacreditades per l’espoli a què han estat sotmeses, perquè se’ls ha permès actuacions usuals de la banca comercial.


La diferència rau en el fet que els bancs pertanyen a accionistes i les caixes són un compost gairebé abstracte d’institucions, fundacions i depositaris que atorga un marge de descontrol i maniobra excessiu als seus administradors. La segona dada de referència ha estat l’extrema voracitat del negoci immobiliari, pastís que tots els especuladors d’Espanya i uns quants de l’exterior volien tastar. Invertir en sòl, requalificar-lo i construir-hi esdevenia un exercici de llestesa –no de talent– ja que la desorbitada facilitat per al crèdit –també especulatiu al màxim– feia possible que qualsevol que tingués prou atreviment aconseguís els recursos financers necessaris per emprendre la construcció d’habitatges. El mercat no tenia importància: amb hipoteques facilíssimes qualsevol ciutadà aconseguiria el seu tall de pastís. I també el comprador a especular. És així com va néixer el miracle dels 800.000 habitatges anuals i tota la seqüela d’hipoteques escombraria que han enfonsat la banca, l’economia, el crèdit i el mercat. Avui hi ha una oferta de 1.200.000 habitatges que busquen comprador, i el deute privat suposa un volum escandalós i insuportable per a les economies familiars i bancàries del país. ¿De què va servir l’experiència del crack del 29 segons les tesis de Galbraith? Especulació desaforada a Florida, primer, i refugi especulatiu, després, dels seus guanys a Wall Street.

Amb un paisatge de fons com aquest, cal preguntar-se per la conducta ètica dels bancs i dels banquers. ¿Com pot ser que des del Banc d’Espanya i els òrgans reguladors es toleri la conducta dels gestors financers i els seus sous desorbitats? En primer lloc, hi ha hagut un descontrol evident en l’administració de les caixes, amb mals derivats de la seva irresponsabilitat. En segon lloc, els fons administratius no són propis, sinó aportats per impositors; a més, el comportament bancari hauria de ser més rigorós i estricte, atès que el risc de negoci no incideix en els interessos de capital administrador. En tercer lloc, els sous desproporcionats, així com els fastuosos plans de jubilació, no guarden proporció ni amb les seves feines ni amb les seves responsabilitats –òbviament incomplides– de vetllar per l’interès de la institució financera. Les barbaritats salarials de les caixes no guarda proporció, malgrat tot, amb els barems de la banca privada. En quart lloc, ni els consells de les caixes ni el Banc d’Espanya han acomplert la seva funció de control de la fiscalització, i han tolerat una irresponsable deriva autodestructora per a aquestes institucions. Per tant, administrativament o penalment, s’haurien d’exigir responsabilitats als gestors i reguladors que no complissin el seu paper per a dissort dels modestos impositors.

La meva escandalitzada pregunta s’adreça als perceptors d’aquests beneficis: ¿Com és possible tenir una consciència ètica tan escassa per a saquejar d’aquesta manera les institucions populars d’estalvi? El capitalisme sense ètica, tot i que sigui popular, no és res. És, més aviat, un fet miserable que només busca l’enriquiment personal a costa dels altres. L'Ètica ordena el capitalisme, i els seus fonaments s’ensorraran si, com observa Max Weber, no es respecten aquestes normes d’una escrupolosa responsabilitat. ¿Per a què ha servit omplir les universitats dels EUA de càtedres de Business ethics? ¿Com pot ser que Wall Street hagi permès que abusessin de bonus exorbitants els banquers desenraonats que han portat els seus bancs a punt de fer fallida? Sembla inaudit que, per tal de salvar-los de la seva gestió, als EUA la Reserva Federal s’hi hagi abocat, i a Espanya el FROP hagi tapat els forats de les caixes i dels bancs, en una bona parts dels quals van continuar els mateixos administradors sense cap escrúpol a l'hora de revisar els salaris. ¿Com s’ha pogut arribar a aquesta situació tan obscena i cínica sense que hi hagués una resposta governamental i política adient? Aquests sous d’1 a 5 milions d’euros anuals; aquestes indemnitzacions de 3 a 5 anualitats; aquests plans de pensions tan exagerats, com a la CAM o a les caixes gallegues; tota aquesta indignitat mereixeria una reforma dràstica del sistema financer i de caixes per evitar que això es repeteixi. Aquests senyors administren béns aliens –no pas béns propis–, que els seus legítims propietaris han depositat a les seves mans perquè en facin un bon ús. L’ètica no permet segons quines coses en els negocis, i, per tant, la política o la justícia encara ho hauria de tolerar menys. ¿O potser és que les nostres lleis no són les idònies per a impedir aquests mals? Aquest escenari mereixeria una seqüència de conclusions per tancar la porta a possibles abusos en conjuntures futures, tal i com ha reconegut Josef Ackermann, conseller delegat del Deutsche Bank, fent referència, entre altres països, a Espanya: «Tenim una responsabilitat social, perquè si aquesta desigualtat en la distribució dels ingressos o en la distribució de la riquesa s’incrementa, podríem tenir una bomba de rellotgeria social fent tic-tac, i no hi ha ningú que ho vulgui, això». La part bona de la crisi és que ens permet treure’n conclusions.