LA CULTURA DE L'ESPERANÇA

A Madrid, durant els dies de la JMJ, he sentit com una
clatellada a les entreteles de l'ànima. He vist multituds de joves que
raonen, respecten el proïsme, inunden de joia i amor els carrers,
somriuen amb naturalitat, sense l'auxili tètric del somrís enverinat
de la droga, o del sexe sense límit. He de reconèixer-ho amb
sentiment, però m'ha endogalat l'esperança al bell mig d'aqueix
fangal que esbudella la fe en el futur, i de l'amarga sospita del
fracàs d'aqueixa “reeducació” de la joventut, escomesa durant el
septenni de Zapatero, que frustrarà les noves generacions,
certament enganyades en el camí, si l'esquerp “a-pensament” dels
pròcers de ZP en matèria politica amorra el PSOE a la seva
hipotètica desaparició. Cal recordar, si més no, el que va esdevenir
amb l'eurocomunisme de Berlinguer, el socialisme de Bettino Craxi
o la DC d'Andreotti o Cossiga.

Fet i fet, en el terreny de la moral, haurà estat el més desnortat
dels despropòsits en confondre la postmodernitat amb la
transgressió, tot malmentent en orris l'escala de valors
imprescindibles per al sosteniment de la societat. Així, de
despropòsit en despropòsit, de lobbies gays a lobbies
ultrafeministes, de "discriminació positiva" en "discriminació
positiva", Zapatero s'ha saltat tots els límits de la prudència
respecte a la cultura moral dels espanyols i ha descolgat les brases
del ressentiment i del conflicte. Amb la qual cosa, s'ha superat amb
excreix els límits de la moral laica francesa, fruit de la Il·lustració i
del Republicanisme, en els models dels quals no es dóna ni el
“matrimoni homosexual”, ni el divorci exprés, ni l'eutanàsia
vergonyant. En quin estrany model es va inspirar ZP per enderrocar
els sistemes morals i convivencials d'aquest país? Tal vegada, en la
demencial autarquia d'aqueixes minories laicistes, que atien llurs
fòbies, més enllà de propostes enraonades, filles, tal com diuen, de
la deesa Raó?

El final més que trist de Zapatero, probablement equivocat
pels seus augurs, o pervertit el seu somni més que oníric de
construir un món ben diferent, en el qual ja van perterir Bakunin,
Marx, Engels, Lenin, Stalin, Mao i tota la conlloga d'utòpics, s'ha
convertit en una foguera ferèstega de multifracassos, que l'han
abocat a dues empremtes ben definides. La primera, veure
Espanya sotmesa al “diktat” de França i Alemanya. O al del BCE,
que imposen fil per randa llurs exigències, no sols a la nostra
economia, sinó també a la nostra pròpia Constitució. La segona, el
desplegament de multituds fervoroses, correctes i educades,
alegres i respectuoses, de joves catòlics del món per les rues
vilatanes d'un tòrrid Madrid estiuenc, manifestant només llur fe i llur
moral, fonamentades en l'amor. Res a veure amb el personal del
laicisme agressiu i ofensiu que va ridiculitzar llur causa, amb
cridòries i expressions barroeres, com ara: os quemaremos como
en el 36. ¡Com em van doldre els òssos de tots els meus morts,
que van patir en carns familiars primer el salvatgisme del 36 i,
després, el dels anys posteriors!. Amb persones rancunioses,
només es construeix una tomba de silencis ingents i de moltes
vergonyes. L'anticlericalisme, històricament explicable, ofereix avui
escasses rendibilitats i un vol, amb tota probabilitat, extemporani i
fora de lloc.

Aquesta Jornada Mundial de la Joventut a Madrid ha ofert la
real alternativa al desgavell que avui habita a casa nostra. Els
missatges de Benet XVI esdevenen tan subtilment penetrants com
el rierol que brolla d'una humil fontanella i s'oculta entre la mata de
jonc. No s'hi albira; al seu voltant, però, llueixen la verdor i
l'aiguamoll, en mig d'una terra fecunda i un sistema antagònic a les
ermures del desert o dels roquissars de l'entorn. Els fruits surten de
l'aigua i de la humitat, no del fàstic ressec de l'alcohol o del
“botellón”. Aquesta sociedad confosa per la raó totpoderosa,
poblada de contradiccions estridents, erma de valors morals, té
data de caducitat per a dissort del seus apòstols, d'aqueixos
ridículs laicistes, del patetisme de qui predica benhaurances sense
déu i, al dia següent, es troba nuet amb el seu progressisme
desesperat i buit.

Entenc que per tot això s'ofusquen amb el papa Ratzinger,
intel·lectual fi, paladejador dels temps i del errors del relativisme
sobre el que determinats ignorats tracten de fundar la nova
civilització del progrés -horrible paraula en certes boques-, diu obrir
la llibertat de l'home per damunt de la llibertat de l'altre. Des del
pròdig i panfletari riu del laicisme progressista, qui realment
s'empari en la raó, hauria de buscar una drecera per la reflexió
serena sobre les obsessions deformants d'una realitat que no
perceben. Quasi res, si més no, es pot edificar des del relativisme
moral. Són les veritats i les conviccions sòlides les que fan crèixer
una societad, un poble, o una cultura. Al pròleg de la seua Nivola,
ho deia Unamuno en referir-se a la dona castellana, encara que les
certeses el van conduir als grans dubtes que, en Unamuno, afirmen
l'esperança angoixosa, més que no pas l'escepticisme. Poques
interpretacions més reeixides del seu drama personal que la de
Charles Moeller en Literatura del Siglo XX y Cristianismo. Ratzinger
va afilar la seva agudesa: “no cap més cultura que la de l'amor, del
qual neix l'esperança”.